Autodidacte, des de petit participa en concursos de pintura ràpida i completa la seva formació a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Carme Sala, a Molins de Rei.  La seva trajectòria professional s’ha vist recompensada amb diversos premis en certàmens de pintura. Ha realitzat exposicions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Gran part de la seva obra es troba catalogada. Dels seus viatges recull partitures, cartes, manuscrits antics i premsa que després formaran part dels collages que caracteritzen els seus treballs. També cartells de pel·lícules, de manera que suma la seva afició al cinema amb els paisatges urbans que visita. La gran força expressiva que caracteritza l'obra de Tenorio, unida a un bon ús de la tècnica, li ha permès una dicció personal davant la qual l'espectador no sap si admirar la composició, el dibuix o el color, o bé rendir-se davant la perfecció del collage, convertit en un color més de la seva paleta. Un conjunt de temes urbans arquitectònicament resolts, exponents d'una pintura on el sentiment no resta ignorat, vibren a cada pinzellada en els densos talls de l’espàtula i vibren, encara, en la presència humana que, no obstant la seva absència, s'endevina a la seva pintura.

Tal i com ha escrit el crític d’art JOSEP M. CADENA al catàleg de l’exposició: "Juan Antonio Tenorio viatja amb els pinzells. Com a pintor que és, recorre a la línia i al color per a copsar i descodificar la realitat que el captiva. L’artista, en recerca contínua, viu en un moviment perpetu que no entén de fronteres i que les distàncies i els oceans no aconsegueixen frenar. Ell segueix al peu de la lletra la recomanació del poeta grec Kavafis de que cal pregar per a que el viatge sigui llarg, per així atresorar aventures i coneixences, fondejar en ports que els ulls ignoraven, aturar-se en mercats fenicis on adquirir meravelles de tota classe i anar a Alexandries on aprendre dels que saben, per a, finalment, tornar a Ítaca ric de tot el que s’ha guanyat fent el camí.

Tanmateix, Tenorio no pertany a la Grècia mítica d’Ulisses sinó que és un home del present, d’aquí que, als seus quadres, les ciutats banyades per aigües siguin París travessat pel Sena, Venècia a tocar del mar Adriàtic o Londres a la vora del Tàmesi; que Fenícia s’hagi metamorfosejat en una Nova York en que els grans anuncis ens conviden a consumir espectacles, pel·lícules i Coca-Cola; i que el coneixement es trobi en els museus que acullen obres de Frida Khalo o Leonardo da Vinci.

En quant a la Ítaca del pintor, la llar en que descansa i agafa forces per a la nova sortida a terres encara no visitades, és Barcelona, representada en la seva espiritualitat per la Sagrada Família i el temple expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, simbolitzada en la seva industria i el seu comerç per les tres xemeneies del Paral·lel i el passeig de Gràcia, i identificada en la seva vocació per l’art mitjançant els seus edificis més singulars com ara la Casa de les Punxes o la Casa Batlló.

Però fins i tot quan Tenorio retrata la seva residència barcelonina hi són presents elements que presagien una partença no gaire llunyana, sigui per terra, mar o aire: autobusos i taxis; el Mediterrani i l’edifici en forma de vela a la platja de Sant Sebastià; i el telefèric de Montjuïc i l’avió del parc d’atraccions del Tibidabo.

Juan Antonio Tenorio participa de la inquietud incessant que ha de tenir tot artista. Ell viatja perquè té preguntes que busquen respostes, perquè vol conèixer tota la varietat humana per a poder destriar el que ens fa iguals a tot arreu. Els seus periples es concentren a les ciutats, allà on l’home ha arribat al clímax de la seva evolució. I mentre es mou produeix obres d’art que testimonien una profunda comprensió de la societat urbana i un gran mestratge pictòric. Una mostra d’aquests quadres s’exposen ara a la sala Rusiñol de Sant Cugat: reconeguem-los en la seva vàlua i gaudim-los”.