La ficció amable de les “altres figures” es succeeixen en aquests temps convulsos, en el que la catàstrofe humana s’ha tornat més sinistra al fer-se aparentment suportable, un context ben present en les pintures de “Mané” on s’endinsen en una selva de visions. L’empremta del temps i del dolor denunciable. Sentir l’escruiximent del món. El vértic de la terra húmida. La intensitat del moviment s’acsejat per l’onatge. L’observació de la terra ferma des d’un baixell a la deriva.

La bellesa del blau com un gran refugi en la seva reproducció infinita. Figures que construeixen un fil de comunicació i que es sostenen en l’aire d’un univers inestable dominat pels quatre elements “Sublunar”, i que abandonen el seu estat per establir un diàleg armónic i en ocasions conflictiu on conviuen amb multitud de coses. Es tracte d’imaginar un nou tipus de figures en moviment sostingudes en l’aire. Figures nues a les que no els hi resulta senzill escapar del color, la forma i la textura, senyalant ritmes on resulten impossibles i trencant-los quan sembla necesari.

Per a “Mané”, el repte consisteix en trasformar la realitat i conceptualitzar-la des d’un ull crític. Anar des del símbol més senzill i pur al complexe, convertint-lo en imatge els espais infinits creant una apertura lliure a la imaginació. La tornada a la realitat queda en un plà de percepció diferent.

Es aquest próces de trànsit on el color juga una part fonamental de la transformació que està present en totes les obres. Una visió ancestral del esser humà des del negre del traç “carbó extret del foc”. El roig, “extret de la sang del sacrifici”, o el pigment com “essència de la roca”. Des d’un punt de vista més místic es podría interpretar com la mirada innata del esser “en l’aire” convertit i mutat a la nostra era. Com trobar la màgia tal i com la sentim, incréduls del que passa davant els nostres ulls i retornar a la visió innocent d’un nen? Podríem elevar els símbols a l’aire, remoure’ls amb un pinzell una i altra vegada fins a arribar al que és: Una petja o empremta de nosaltres mateixos. O bé trobar l’empremta de l’home en les figures en moviment, en expansió cap a una humanidad lliure de códigs en forma de nous símbols imposats de vegades i en d’altres ocasions creats pel própi esser humà, per qui sap, si l’afany de retrobar els primers simptomes de seu própi llenguatge. La primera imatge creada per l’home quant només poseïa carbó i sang per poder
comunicar-se per deixar constància de la seva existència i del seu pensament a la terra.