Lloc: Mucbe (Planta baixa)

Sobre l'obra d'Adrià Pina va dir Vicent Carda que "és una manera de fer de la pintura un joc, una eina que acaba posada al servei de l'espectador i del pintor a través d'un llenguatge realitzat amb entusiasme, amb humor i crítica".

Adrià Pina compta amb un estil inconfusible i que ha convertit gairebé en una marca amb el pas dels anys. Un estil que ja ha estat analitzat innombrables vegades. Després de tants anys, i d'una consolidada maduresa, potser cal aportar poc al respecte. La seua pintura transmet un talent tècnic superlatiu, indubtable. És una obra d'acabats polits, curiosos, en els que no només podem entreveure la profunditat d'un determinat discurs intel·lectual, sinó que posa de manifest el profund coneixement de l'ofici que té entre mans, on res és a l'atzar.

Les seues obres fan que semble fàcil i gairebé casual un treball en realitat ímprobe de rigor tècnic, de coneixement de la perspectiva i l'espai, del tractament pictòric i del dibuix, com a base de tota obra de vocació figurativa. Són tractats com un element en realitat menor i secundari en els seus quadres, perquè l'important no és, per descomptat, l'espai, el color i la perspectiva. Adrià Pina no deixa de sorprendre visualment pel seu divertit realisme visual.

(Text d'Aureli Domènech i Antonio Herrero)

L'exposició d'Adrià Pina romandrà oberta fins al proper dia 3 de setembre de 2017, en les sales d'exposició de la planta baixa del Mucbe.

Adrià Pina va nàixer a L'Alcùdia, València, el 5 de març del 1959. Des de ben prompte va sentir atracció pel món de l'art i més concretament pel de la pintura, arribant a realitzar exposicions quan encara era un adolescent. Els seus inicis es remunten al taller del reconegut artista també valencià i resident al seu mateix poble, Manuel Boix. Amb ell es va endinsar a les corrents realistes i compromeses, i va començar a donar forma al seu estil propi. A mitjans dels anys setanta la seua producció es va desenvolupar dins d'un realisme crític amb una clara reivindicació ecologista i socio-política. Als 20 anys es va traslladar a València per tal de començar la carrera de Belles Arts, encara què no arribaria a finalitzar-la. Ja als vuitanta, va començar a treballar en projectes de caràcter més personal com les sèries, conformades per obres que segueixen un mateix fil argumental o tema. A finals dels noranta, es va endinsar a l'art pop i va seguir les sèries amb la finalitat de dur a terme les seues darreres investigacions, creant peces en les què es gaudia d'un cert contingut oníric i de tot tipus de referències sortides de l'imaginari del propi artista.

El conjunt de la seua obra sempre està evolucionant, encara què hi existeixen una sèrie de factors comuns que es repeteixen des dels seus inicis. La fidelitat respecte a la realitat a cadascuna de les representacions, la ordenació dels elements que apareixen a cada escena o el fet de formar part d'un grup, la sèrie, són alguns d'aquestos factors. Però també es poden resaltar alguns aspectes que han anat variant. Als seus començaments, el seu treball es mostrava reivindicatiu amb el context que s'estava atravessant mitjançant missatges crítics. Una segona etapa es va caracteritzar per l'experimentació i la investigació de noves corrents estètiques, a la vegada que s'endinsava dins d'altres estils com el surrealisme, guardant un missatge que transmet les inquietuds de l'artista al voltant de la soledat o el buit del món actual i a més d'incorporar l'efecte de la tridimensionalitat a algunes de les seues representacions o l'intent d'una ruptura amb la rigidesa formal de l'art buscant sorprendre o provocar a l'espectador. I una tercera etapa en la què cal destacar les sèries que podrien ser classificades com pop art on fent ús d'elements procedents de la cultura de masses juga amb l'ironia transgredint l'ortodòxia d'imatges reconegudes per la societat dimensionant la cotidianitat i minimitzant el món de la infància.

En qualsevol cas, un factor què és comú al llarg de la seua trajectòria és que es tracta d'un art alegre, carregat d'un aire fresc i intel·ligent, que representa una realitat diferent on la geometria queda molt definida, tot donant lloc a un llenguatge i estil propis, tenint en compte a l'espectador buscant captar la seua atenció.

La diversitat de materials és altre aspecte definitori d'Adrià Pina, car ha treballat amb materials com l'oli, l'acrílic, l'aquarel·la, el llapis de grafit o la pedra tosca, entre molts altres, i a la vegada ha emprat diferents suports com la fusta, els metalls, els plàstics...

Els viatges que va realitzar al llarg d'aqueixos anys per ciutats d'Alemanya o Itàlia li van dur a visitar mostres tals com la Documenta de Kassel o la Biennal de Venècia i, al temps, exposava a altres llocs de renom com Nova York, Londres, Barcelona o Madrid.

Actualment l'artista conta amb una notable presència al món virtual, havent estat publicat a webs d'art i cultura tan rellevants com la francesa Fubiz, l'alemanya Ignant o l'espanyola Diedrica, entre altres. A més, participa a iniciatives digitals com la de Chocolate Illustration i manté una activitat constant a xarxes socials com Facebook o Pinterest.

La seua trajectòria ha estat nombroses vegades reconeguda mitjançant la concessió de diferents guardons, els quals s'expandeixen al llarg del temps des de 1971 fins a l'actualitat. Han estat atorgats en múltiples ciutats com Logronyo, Jaén, Almeria, Zamora, València, Salamanca, Granada, Madrid, Guadalajara o Tarragona, i que han conduït a què nombroses entitats i organismes de caràcter públic i privat hagen adquirit obra seua, com és el cas de The Chase Manhattan Bank, la Diputació de Cadis o el mateix Senat.

(Text de Pablo Camarasa)