J.Fín es un artista molt vinculat a la nostra galeria. Aquesta és la cinquena exposició que dediquem a la seva obra. Des de el principi, les avantguardes històriques han sigut una de les nostres línies de treball i tenir present la figura Fín, i donar rellevància a la seva obra, sempre ens ha semblat imprescindible.

A l’ actual exposició exposem pintures i gouaches de la seva etapa parisina. En primer lloc ens centrem en les obres que realitza en arribar a París al 1946. Seran obres on l’artista s’endinsa en l’abstracció, una abstracció molt fosca, sòbria on els materials seran senzills, fins i tot pobres, degut a la seva precària situació econòmica. Posteriorment anirem fins als anys 60, on la seva obra evolucionarà cap a una gestual i violenta figuració amb forta càrrega poètica, on natures mortes, figures humanes i ocells seran la base de les composicions.

Entre les peces que presentem en aquesta ocasió hi ha obres que no s’han pogut veure mai en ser part de col·leccions privades i que hem recuperat per poder oferir una visió més complerta de la trajectòria de l’artista.

Pròximament i coincidint amb la nostra exposició, el Museu Picasso de Barcelona presenta una mostra titulada “El taller compartit” on s’exposarà obra gràfica de Picasso, FIN , el seu germà Javier Vilató i el seu nebot Xavier.
Breu biografia

Fill del neuropsiquiatra barceloní Juan Vilató i de Lola Ruiz Picasso, germana del pintor Pablo Picasso, neix a Barcelona al 1916 José Vilató Ruiz, anomenat familiarment FIN.
Es formà artísticament a l’escola de belles arts de Sant Jordi de Barcelona.

FIN no va tenir una vida fàcil. Ja de ben jove va conèixer els horrors de la guerra en primera persona: al 1937 una bomba destrueix el seu estudi i pràcticament tota la seva obra. Poc després és cridat a files. Al final de la guerra, al 1939, creua la frontera amb l’exèrcit republicà i és internat al camp d’Argelès, fins que el seu oncle Pablo Picasso el reclama i se’n va a París on torna a pintar. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial torna a Espanya fins que a l’any 1946 aconsegueix una beca de l’estat francès i s’instal·la a París on pot desenvolupar les seves inquietuds artístiques encara que passant períodes d’absoluta necessitat. En efecte, les precàries condicions de vida al París de finals dels 40 van marcar la salut de l’artista, que a partir dels 50 es ressentirà.

La seva pintura no va triar mai el camí més senzill, des de bon començament va voler distanciar-se de Picasso, ser ell mateix, i no estar en deute amb ningú. La frase “del gran geni” és força eloqüent: “Estimava molt al meu nebot Fín, mai no demanava res” o la de “Per fi un pintor que no intenta copiar-me”. Si fem un recorregut per l’obra de Fín, veurem clarament a un inconformista al marge de les modes. A la Barcelona dels anys 30 i 40, com recordava Antoni Clavé, la seva obra sorprenia per la seva frescor d’entre l’academicisme imperant. En marxar a París al 1946, al instal·lar-se al barri de La Ruche, pinta intensament i desenvolupa la seva obra arribant a una fosca i personal abstracció; és una obra de gran riquesa matèrica i gran austeritat cromàtica, que a la dècada del 50 abandona per retornar a una figuració ara expressiva i dura, en un moment en el que triomfava el saló de les realités nouvelles i l’abstracció. A finals d’aquesta dècada i a principis dels 60 (apareixen peixos, fruits, instruments musicals o personatges en interiors), entra en un període gestual d’alliberament poètic amb una explosió de colors i una personal figuració, que fa que la seva obra porti clarament “el segell Fín”, que l’acompanyarà fins a la seva prematura mort al 1969.

Després de la seva mort al 1969, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar al Palau de la Virreina una àmplia retrospectiva acompanyada d’un acurat catàleg. A partir d’aquell moment, tant a París com a Barcelona, s’ha continuat presentant la seva obra periòdicament. A Barcelona a la Sala Dalmau i a París a la Galerie La Fenêtre o a la Suillerot.

L’any 2000 apareix el primer catàleg raonat de la seva obra, editat per la fundació Picasso - Reventós, l’autora del qual és la Doctora Pilar Vélez.