Negro Zorzal dialoga amb la memòria, l’absència, el silenci i el temps. És el començament d’una travessia cap a l’interior de l’ànima, un lloc que amb prou feines percebem i cap al qual avancem per una frondosa foscor. En algunes ocasions ens deixem amanyagar per l’envolupant paisatge; el mateix que d’altres ens inquieta, dibuixant una presència fosca, impenetrable, rugosa, perillosa.
En el seu espessor ressonen reminiscències d’un ocell evocador d’eclipsis. El seu cant perpetua un saber mil·lenari, murmurant-nos que no hi ha major seguretat que recolzar-se en la gran dansa de la vida. Ens mostra com som de finits i fràgils. Pilars del fugaç. Abismes de naixement i de mort, d’extrema bellesa i dolor.
L’única alternativa? Acceptar ser portats pel desconegut. Viatjar des de la intuïció de sentir el temps com un lloc de contemplació.
humit, el llenguatge que li permet expressar les seves inquietuds i explorar la fotografia des d’una òptica plàstica i intimista.
Tota la seva obra dialoga entorn del silenci i el fugaç parpelleig de la memòria. Subtils, delicades, profundament humanes i emotives, les seves imatges es
detenen en els detalls i els objectes a través dels quals el temps deixa les seves petjades.
Riquelme treballa amb formats petits, obligant a l’espectador a aproximar-se a l’obra des de la intimitat. A través del treball d’orfebreria, del detall, i la modèstia, Riquelme també reivindica el valor d’allò petit, fugaç i delicat, en contraposició a una societat que imposa valors d’opulència i fastuositat.
![]() |
en Facebook esta exposición | comparte en Twitter esta exposición | Como llegar |
|
TODAS LAS EXPOSICIONES DE ESTE ESPACIO
|