Negro Zorzal dialoga amb la memòria, l’absència, el silenci i el temps. És el començament d’una travessia cap a l’interior de l’ànima, un lloc que amb prou feines percebem i cap al qual avancem per una frondosa foscor. En algunes ocasions ens deixem amanyagar per l’envolupant paisatge; el mateix que d’altres ens inquieta, dibuixant una presència fosca, impenetrable, rugosa, perillosa.

En el seu espessor ressonen reminiscències d’un ocell evocador d’eclipsis. El seu cant perpetua un saber mil·lenari, murmurant-nos que no hi ha major seguretat que recolzar-se en la gran dansa de la vida. Ens mostra com som de finits i fràgils. Pilars del fugaç. Abismes de naixement i de mort, d’extrema bellesa i dolor.

L’única alternativa? Acceptar ser portats pel desconegut. Viatjar des de la intuïció de sentir el temps com un lloc de contemplació.

Kati Riquelme és una fotògrafa nascuda a Xile i establerta en el Montseny que ha trobat en les tècniques fotogràfiques del segle XIX, i en concret en el col·lodió

humit, el llenguatge que li permet expressar les seves inquietuds i explorar la fotografia des d’una òptica plàstica i intimista.

Tota la seva obra dialoga entorn del silenci i el fugaç parpelleig de la memòria. Subtils, delicades, profundament humanes i emotives, les seves imatges es
detenen en els detalls i els objectes a través dels quals el temps deixa les seves petjades.

Riquelme treballa amb formats petits, obligant a l’espectador a aproximar-se a l’obra des de la intimitat. A través del treball d’orfebreria, del detall, i la modèstia, Riquelme també reivindica el valor d’allò petit, fugaç i delicat, en contraposició a una societat que imposa valors d’opulència i fastuositat.