La creació de la Mancomunitat, ara fa cent anys, representa l’inici dels estudis territorials a Catalunya. Amb l’impuls modernitzador que impregna el Noucentisme el gran repte que es planteja, en el marc d’un procés de construcció nacional, és acabar amb el desequilibri entre la Catalunya urbana, culta i oberta al món i la Catalunya rural, empobrida, mancada de serveis i d’oportunitats.

Per als noucentistes la ciutat representa l’espai del civisme i la seva construcció ordenada, eficient i moderna, és sinònim de la construcció de la societat. Els ideals polítics i ètics convergeixen amb els artístics; cultura i política es donen la mà compartint objectius comuns: modernització i construcció nacional en un marc europeu i mediterrani.

Paral·lelament, des de la Renaixença, el país està immers en el procés de construcció d’un imaginari nacional. En aquest procés el paisatge hi juga un paper destacat. Per als noucentistes la idea de ciutat es combina amb una revisió del món rural i amb aquesta recuperació del “camp” com a dipositari de les arrels i la identitat ancestral de la nació es va creant una imatge idealitzada de la “ruralitat”.